El guerrer de l’armadura daurada

Guerrero armadura dorada

De vegades vivim experiències que ens generen molt dolor i malestar, ens trobem que a més no sabem com afrontar-les, no tenim els recursos per a això o la situació ens supera de tal forma que ens desborda emocionalment i quedem atrapats en el patiment sense veure una sortida. I és llavors quan l’única sortida potser és crear un mecanisme de defensa que ens ajudi a portar la situació de una manera més suportable i menys dolorosa. Encara que a priori aquest mecanisme ens serveix i ens és útil, a la llarga és possible que es converteixi en el nostre pitjor enemic. I d’aquí sorgeix aquest conte del Guerrer de l’armadura daurada.

 

Erase una vegada un guerrer. Expliquen les antigues llegendes que aquest guerrer hi havia recorregut llargs trajectes i havia lluitat en àrdues batalles, i que al final s’havia allotjat en una Península cridada Ibèrica. Era un guerrer llegendari, li coneixien pel guerrer de l’armadura daurada. Els més ancians dels poblats expliquen com aquest guerrer va desertar de la seva terra per pròpia voluntat. Un lloc que molts van descriure com alguna cosa molt semblat a un paradís. Aquest lloc es trobava entre mar i una colossal serralada que ho embolicava, dotant-li així d’un espectacular paisatge.

El guerrer encara que havia estat molt feliç recorrent els carrers, jugant i corrent entre les muntanyes, gaudint de la calor i de l’amor d’una llar i una família, també es va veure durant deu anys atrapat en una batalla que no era la seva, i a punt d’autodestruir-se, el guerrer va decidir marxar lluny d’aquesta terra que li va veure néixer i créixer.

Aleshores expliquen que el guerrer encara no vestia la seva armadura per complet. Era ja brillant i forta, però només li cobria la part inferior del cos. Aquest viatge que va decidir emprendre va durar llargs anys, amb els seus dies i intenses nits. Va travessar continents, mars i frondoses muntanyes, fins que per fi va trobar un petit poble a la vora del mar.

I com a pelegrí en poble aliè, li van fer treballar llargues jornades per guanyar una mica de pa que portar-se a la boca i sostre amb el qual refugiar-se.
El guerrer convençut de la seva decisió a la recerca d’una nova experiència que li atorgués la llibertat arrabassada a la seva terra, aguantava dempeus sense protestar.
Durant tres anys es va enfrontar a grans monstres: la por, la solitud, la mentida, l’engany, la distància, la decepció, la traïció, l’aïllament,…
I van passar els dies i les nits i a aquest guerrer savi, pacient, bondadós i voluntariós no hi havia monstre que li guanyés.

Amb cada caiguda agarrava més força per aconseguir al final aixecar-se. I així el guerrer va aprendre que cada caiguda era una victòria que celebrava en peus.
I es va ser transformant així en el que les llegendes nomenen com: El guerrer de l’armadura daurada.
Ja que aquesta armadura tan petita que abans només li cobria mig cos, ara la lluïa embolicant-li tot el seu cos, destellando lluentors d’alegria, pau, lucidesa, sensatesa i amor. Era un guerrer indestructible. En la seva llarga sendera en terra llunyana havia aconseguit renéixer i reconstruir-se a ell mateix.
Havia guanyat la batalla als monstres, i ara posava lluent a la part alta de les muntanyes amb la seva fidel armadura daurada.

Hi ha una part dels ancians que expliquen la llegenda, que diuen que finalitza aquí la història. Però si t’endinses en les profunditats d’alguns poblats, la història del guerrer de l’armadura daurada contínua….
Expliquen així savis ancians que l’armadura gairebé mata al guerrer. Era tan gran el seu grossor i tan pesada la seva cuirassa, que per molt brillant i servicial que li anés la seva armadura, asfixiava lentament al guerrer, oprimint-li així el cor.
El guerrer no podia comprendre: com alguna cosa que li havia ajudat a sobreviure en les batalles, que s’havia anat creant pels seus triomfs, ara li estava comprimint l’ànima?

El que passava és que l’armadura en el seu afany d’ajudar-li i protegir-li dels monstres, havia oblidat que no només cal salvaguardar el cos i a la ment, sinó també el cor.

L’armadura li havia fet oblidar al guerrer que no és més fort el que menys por té, sinó el que reconeix que ho té i afronta els seus temors. L’armadura havia empresonat totes les seves emocions i ara aquestes estaven asfixiades. Per això l’armadura li pesava tant.

Així, expliquen que el savi guerrer un dia a l’alba, va decidir parlar amb la seva armadura. Li volia fer entendre i donar-li les gràcies per l’útil i servicial que li havia estat durant tots aquests anys, que segurament sense ella no seria qui és ara, i que ell estava molt orgullós de qui era. Però que era l’hora d’alliberar al seu cor de la gàbia i deixar que s’expandís en tota la seva plenitud.
L’armadura entre llàgrimes daurades va comprendre el que el guerrer li estava dient, i com a lleial i fidel servidora lentament es va ser desprenent del cos del guerrer, quedant aquest completament nu i exposat a la vida.

El guerrer immediatament va deixar de notar el pes i va sentir com ara ja no la necessitava més perquè la seva ment, el seu cos i el seu cor estaven en total coherència i en equilibri, aportant-li la calma i la fortalesa que necessitava, per afrontar la incertesa, la màgia i tot el que la vida li pogués brindar. FI.

Dedicat a tots els guerrers/es amb o sense armadura.

Mireia Sánchez
Psicòloga sanitària i terapeuta familiar